 |
La premsa badalonina a la primera Sent conscients que (independentment del nostre projecte) el teixit comunicatiu de la ciutat comença a despertar de nou i, com no podia ser d'una altra manera, cada cop va més lligat a les noves tecnologies (tot i que cal recordar que la Internet no és l'únic canal), vam considerar que quina millor manera d'encetar aquesta secció que la d'intentar fer un repàs a l'evolució de la premsa badalonina al llarg del segle XX.
Com dèiem, el llibre que presentem no fa una valoració de l'estat de la qüestió però si un comentari individual de cada publicació ressenyada, els quals ens serveixen per descobrir aspectes que desmitifiquen, obliguen a replantejar esquemes i orienten en l'estudi històric de molts altres i diversos elements de la vida social de Badalona. Per exemple, a banda de “El Eco”, diari de diaris pel que fa a continuïtat i públic (i que ens ajuda a resseguir les diverses transformacions de l'escut de la ciutat al llarg del segle XX), podem trobar un bon grapat de publicacions amb projecció d'alçada, com El Clamor (1930-1935), setmanari informatiu independent que resulta l'evolució final de diferents projectes d'un mateix director Pablo Aznar (d'origen aragonès), el qual començà amb una revista anomenada “ La Voz del Barrio” (1926) centrada al principi en l'actualitat de Llefià i que ràpidament passar a ser d'abast local. Però paral·lelament als “diaris”, el conjunt de premsa local de la primera meitat del segle passat es caracteritza per dos tipus essencials de publicacions, les que sorgien de les entitats socioculturals (o millor dit segons l'època, recreatives) i les que sorgien amb intenció de difondre un determinat discurs polític. En els dos casos n'hi havia de tot, si bé pel que fa al segon tipus, tot fent una passada ràpida semblen destacar amb un pes considerable les revistes dedicades al catalanisme i el republicanisme.
Aquesta lectura ens permet llistar un bon nombre de col·laboradors assidus en diverses publicacions (fins i tot de les més humils) que han esdevingut noms clau de la literatura catalana (Àngel Guimerà, Ignasi Iglesias, Costa i Llobera, Apel·les Mestre...)
i també varis exemples de l'esperit emprenedor badaloní, com ara el setmanari L'Esparvé (el primer a la nostra ciutat escrit íntegrament en català és alhora un dels primers de tot el país), però malauradament, l'altre gran aspecte que caracteritza el conjunt d'aquest període és l'elevada quantitat d'intents no reeixits per múltiples motius. Finalment, igual de divertit (per aquella gent que s'entretingui amb els detalls i les elucubracions) resulta poder resseguir la llista de cognoms badalonins que, curiosament, tenen encara descendents a la ciutat molt estretament lligats als mons del periodisme, la impremta o l'associacionisme. |
|
Publicitat: 
|
La nostra cerca però, s'ha hagut de limitar en el temps i l'espai i es per això que només farem referència al contingut d'un únic títol que podeu trobar a les biblioteques municipals.: “Història de la prensa badalonesa (1868-1939)”. Es tracta d'un estudi, a mode de catàleg, editat pel Departament de Cultura de l'Ajuntament l'any 1977, signat per Enrique Garcia Pons (tesina de final de carrera presentada l'any 1974). A banda, volem emplaçar a tot lector i lectora que quedi interessat a consultar també la “Història de la premsa catalana al segle XX” de J.Torrent i R.Tasis (també a les biblioteques), activitat que servirà, sobretot, per comparar amb la resta del país. Persuposat, us recomanem també que no dubteu en endinsar-vos als arxius del Museu per retrobar els exemplars dels diaris i revistes que us cridin més l'atenció, ja que, encara que sorprengui, aquesta serà la millor manera de profunditzar en la matèria, i també la més enriquidora. 
Igualment succeí amb Tierra Baja (1927-1928), originalment ideada per representar l'associació de propietaris de Sant Adrià. Que tenen d'interessant aquestes dues? Doncs a priori, després de descobertes d'aquesta mena se'ns fa encara més necessari profunditzar en el perquè de què avui dia, en massa barris, molts veïns i veïnes facin servir el mot Badalona per referir-se tan sols a una part del nord de la ciutat. 
Arribats a aquest punt, no podem vèncer la temptació d' aprofitar per fer un incís i comparar un dels debats de l'actualitat nacional amb una de les vindicacions del programa de “Gent Nova” (1899-1918), portaveu del Centre Catalanista (adherit a Unió Catalanista), mentre que no considerava inconvenient la participació voluntària dels catalans a l'exèrcit espanyol sí exigia textualment que “volém ser àrbitres de nostra administració, fixant ab entera llibertat las contribucións é impostos”. 
D'aquests (aprofitant la presentació d'una nova assemblea de dones local en aquest mateix número) destacarem l'enigmàtica “Gotllera”, un periòdic independent de l'any 1904 que afirmava estar constituït únicament per dones (tot i que d'altres sospitaven que fos mentida). Per desgràcia, no podem explicar-ne gaire cosa més, ja que tan sols veié la llum un cop, però el brevíssim tros de text que reprodueix Garcia Pons, insinua un humor satíric dels que més criden l'atenció en tot el llibre. 