 |
Votar no... votar sí! Josep Soler Amigó (...) 'Es probable que podamos votar NO en Madrid en un sentido claramente ideológico y optar por una abstención en el referéndum de Catalunya, es decir que el voto no tenga la contundencia del rechazo abierto.' (...)
(...) 'Me va a ser muy difícil decirle a la sociedad
catalana: Pueblo de Catalunya, id a votar NO' (...)
(...)'Nadie de Esquerra
se imagina haciendo campaña por el NO, empezando por su Presidente que soy yo' (...) Ja podeu intuir de qui són aquestes frases. Són de Josep Lluís Carod Rovira. Aquest personatge diletant (com la 'Parrala': la parrala si, la parrala no...), confós de missatge (Catalunya o Esquerra, no Catalunya i esquerra ) i que confon als catalans (vot nul, de qualitat i després no). Carod amb les seves sortides de to com amb els seus jocs de mans i tot el mal que ha fet al primer Govern d'Esquerres a Catalunya des de la República. Carod, ara profeta del NO, i demà? Quins bons Consellers va posar ERC al Govern de la Generalitat 'si tuvieran buen señor'. Tenim l'altre NO, el del Partit Popular i els seus acòlits:
'Lamento profondíssimament que l'Estatut estableixi que l'ensenyament
públic sigui Laic' Perquè no et poses al lloc que et correspon com a representant de Crist? Perquè no et poses a fer feina, amb esperit cristià, per la concòrdia, la Pau. els pobres...?
'Que l'Estatut digui que la Generalitat ha de
promoure la cultura de la pau em sembla una cosa realment insòlita' No crec que l'Estatut tingui que promoure la violència i la Guerra, el PP sí?
'De ser inevitable los tanques no se llevarán tan solo a
Barcelona, sino a Tarragona, Lérida y Gerona' A part de no saber quin és el nom d'aquestes ciutats catalanes, com es veu, al igual que en Piqué, i el PP promouen la cultura de la Guerra i la violència.
Com podeu veure jo estic pel SÍ. De forma clara i rotunda. Tota això està dins el nou Estatut. Vota i Vota SÍ.
El referèndum que volem Albert Vendrell i Violant Els darrers fets promoguts per moviments nacionals i populars a Amèrica i a Europa conviden a ser un poc optimistes. M'estic referint a les nacionalitzacions dels hidrocarburs de Bolívia -la millor manera de participar i decidir què fer amb els teus recursos naturals perquè no se'ls emporti vés a saber quina multinacional o estat que es vulgui enriquir amb aquest espoli- i a la recent independència aconseguida per Montenegro. I en aquest context a nosaltres, les persones que vivim als Països Catalans, ens han donat unes reformes ben aigualides i descafeïnades dels estatuts d'autonomia. Els que tenim més sort som la gent de Catalunya que com a mínim ens plantegen un referèndum per decidir si el volem o no, mentre que al País Valencià no han tingut tanta "sort", ja que el PP i el PSOE ja fa molt temps que s'havien posat d'acord per deixar-ho tot lligat i ben lligat. Però això sí, aquest referèndum s'ha de fer dins la serenor del respecte a les institucions i en el major dels ordres establerts. Per aquesta raó, ja han començat a denegar peticions d'espais públics, locals i places a tota entitat veïnal o ciutadana o partit que demani el NO que no sigui partit parlamentari. ‘Ai las', quina democràcia i quina participació, de debò! Personalment, els motius que estan argumentant per votar a favor no m'estan convencent. Diuen que si el PP vota que NO... Doncs, jo dic que Jordi Pujol, Duran i Lleida, Bustos de Sabadell, Casquete i Blanch de Badalona, i la patronal autonòmica catalana (diguéssim que no són sectors catalanistes i d'esquerres, precisament) votaran que Sí a l'estatut d'autonomia. No cal ser molt viu per pensar que aquest estatut és un poc millor que el vigent, era possible que fos pitjor? Aquesta no és la qüestió principal. La qüestió és que aquest estatut (ni el del 30 de setembre) no compleix cap de les expectatives per a solucionar alguns dels problemes que tenim com a país -calen més i millors serveis públics, abolir peatges, gestió pública dels ports i aeroports, reduir el cost de l'habitatge, impedir el tancament i deslocalitzacions d'empreses, marc nacional de relacions laborals, oficialitat del català, poder decidir qui som i qui volem ser...-. Tothom sap que actualment no es reconeixen els Països Catalans com a nació, encara menys se'ns reconeix el dret, que tenim com a nació, a l'autodeterminació. És a dir, decidir si volem seguir fragmentats en dos estats, el francès i l'espanyol, o si volem reunificar-nos i emprendre un camí de futur, juntets com a Països Catalans, en una Europa i una Mediterrània de pobles lliures. Menys encara es posa fi a la situació d'espoli fiscal. Per què no tenim un concert econòmic? Per què no fixem nosaltres amb qui, quan i com volem ser solidaris i solidàries -en lloc de col·laborar amb el govern andalús que ha nomenat filla predilecta la Duquesa de Alba, vull solidaritzar-me amb els i les jornaleres, o amb les i els saharahuis que lluiten al desert-. En aquesta situació d'espoli fiscal, podem garantir els drets socials de salut i educació públiques, pensions, habitatge...? Per tant, jo votaré que NO perquè és la manera de plantar-se davant la classe política per la genuflexió nacional que ens han convidat a fer. És a dir, penso que la situació que ve l'endemà del referèndum del 18 de juny ha de servir per a organitzar un ampli moviment d'Autodeterminació arreu del territori dels Països Catalans. Estic cansat ‘d'anar vivint dient el va com va', es tracta de canviar-ho pel ‘va com vull, com volem'.
Miquelets o ANR? Jordi Saladrigas Forteza Mantenir vives les tradicions d'una ciutat és cuidar la seva història, és voler explicar els orígens d'una manera gràfica i participativa i alhora sentir-se d'un país. Quan, a més a més, s'intenta recuperar o fer tradicions de nova creació, vol dir que el teixit associatiu creix i s'implica, alhora que té ganes d'investigar les seves arrels. De totes maneres no tot s'hi val; i ens agradi o no, hi ha entitats que costa entendre quin és el seu paper. Els Miqueletes de Badalona, tot i portar molt poc temps en actiu, estan en boca de tothom i a ningú se li escapa que han causat polèmica allà on han anat. La gent es preguntava què volia dir tot aquell enrenou, què significaven aquelles armes, aquells vestits, i aquella manera de ser. Aquell que es pensava que per crear una entitat no calia consens, heus aquí el seu gran error. Si busquem l'origen del trabucaire d'entrada veurem que és incert i que costa posar-se d'acord d'on van sortir. Tot i així s'ha volgut crear un perfil orientatiu. Originaris del segle XVII per rememorar els antics bandolers, s'amagaven als boscos per lluitar contra les injustícies o abusos, però s'allunyen del que podríem considerar ‘el Robin Hood català', es pot dir que primaven els interessos propis. Els trabucaires no van ser mai enemics seriosos, però sí profundament inquietants. Eren homes durs per suportar la fatiga i temuts solament per l'espant que infonia el seu nom. Dominaven la geografia del país com el palmell de la mà. Eren gent de vida errant i aventurera, fruit de l'època d'inestabilitat política, social i econòmica. Sabent això, pensem ara en els Miquelets. De temuts i inquietants ho són, només cal veure les cares i els plors de la canalla i dels seus progenitors que assistien als actes. Si són catalans dels boscos, què representa el vestuari que porten? Uns bandolers de vida errant no anaven vestits de noble de la cort castellana amb un sombrero de tres picos i sabates de mosqueter. El que siguin homes durs puc tenir els meus dubtes, ja que si ens hi fixem bé porten sofisticats taps a les orelles, no se sap si per tapar el terrible espatec que produeix la pólvora o per no sentir les queixes, els xiulets o els retrets dels assistents. Però tot i les discrepàncies i la polèmica, ells allà ferms amb un aire altiu, com aquell que se sent legitimat pel sol fet de tenir una arma. Sembla que en qualsevol moment hi hagi de fer aparició Charlton Heston i tot el seguici de l'Associació Nacional del Rifle. Si aquesta ha de ser la tònica, si els Miquelets només han de cremar pòlvora i espantar hi ha llocs on fan més falta que aquí; per exemple en terres tarragonines on els guàrdies civils tenen feina en trobar uns altres bandolers amb fins més lucratius. En fi, no fem més llenya de l'arbre caigut, no tot està perdut. Tenim la sort que fa pocs anys que s'han creat; només cal trobar el consens i el diàleg per reorientar les finalitats del fet trabucaire a Badalona. No és necessari fer fora a ningú, només fer entendre que la gent té ganes de passar-s'ho bé en els actes populars i no haver d'estar pendents de si dispararan o no. Cal parlar i estar obert a suggerències i segur que es podrà arribar a un acord on tothom s'hi senti més o menys còmode sense necessitat de suprimir el trabuc. Si als membres de la colla els hi ha arribat el descontent general, siusplau reflexionin i no se sentin ofesos i, sobretot, no ho interpretin com una derrota, sinó tot el contrari; entre tots haurem aconseguit que totes les entitats (les antigues i les noves) tinguin un lloc on poder-se desenvolupar i fer més gran la cultura popular badalonina sense marginar ningú. |
|
Recomanem:
Publicitat: 
|
