 |
La unitat mínima de temps Martí Serra Hi ha persones que viuen al moment, o al dia. Hi ha qui pensa Què faré avui a la tarda, o demà al matí, o Què tal si anem fent plans pel cap de setmana. Hi ha qui fa en un dissabte les compres per tot el mes. A aquestes alçades de l'any ja hi ha qui pensa en les vacances d'estiu —també hi ha qui ja té els bitllets comprats, l'hotel reservat i les maletes fetes!—. També hi ha qui pensa què estudiarà el curs vinent, i fins i tot hi ha previsors que obren un ‘compte habitatge’ pensant que es comprarà un pis d'aquí a tres anys. Però hi ha un col·lectiu que es mou en uns altres paràmetres temporals. Aquest col·lectiu té una unitat mínima de temps diferent a la resta. Per sota d'aquesta unitat mínima de temps no es pot fer res; perquè no hi ha temps, és clar, quines coses. Aquest col·lectiu el formen els polítics, i la unitat mínima de temps és la legislatura. Aquesta característica única del col·lectiu polític fa que a vegades siguin injustament incompresos. Posem per cas l'exemple dels famosos locals d'assaig per a músics: com sabeu, es van enderrocar els locals d'assaig del carrer Indústria l'any 2001. La gran majoria de grups, en aquests cinc anys, ja s'han buscat la vida en d'altres ciutats; alguns amb sort han trobat algun lloc alternatiu a Badalona mateix; i uns altres —que aleshores portaven grenyes i camperes— avui en dia ja són respectables pares de família i la seva guitarra elèctrica fa temps que acumula pols dalt d'un armari. Però, és clar, donar una resposta a les demandes dels músics requereix el seu temps, i cinc anys només és poc més que una legislatura: un tancar i obrir d'ulls, un vist i no vist, un ara hi sóc i ara ja no. No es pot demanar una resposta d'urgència per un tema que requereix serietat. La Piher? Senzillament un mal projecte que s'ha descartat. Què passa? Només ha passat una legislatura! O el Pla estratègic de Cultura: algú pot pensar que tres anys per elaborar una diagnosi i unes propostes sobre la cultura a Badalona és molt de temps; algú —encara més malpensat— pot preguntar-se si per fer un pla es necessiten tres anys quantes generacions faran falta per portar-lo a terme. Un altre cop, cal tenir paciència: al final, l'últim any de legislatura es presentarà el pla. No ho dubteu. I s'haurà fet en la mínima unitat temporal possible. L'Associació de Músics Professionals va presentar al ple municipal de maig de 2005 un manifest amb cinc propostes a curt termini per revitalitzar la vida musical a la ciutat. També en aquest cas, alguns músics es queixen que des d'aleshores només hi hagi hagut una reunió amb el regidor de Cultura i cap ni una amb l'alcaldessa (tot i provar-ho diverses vegades). Hi ha gent que no té espera. En conclusió, doncs, no es pot parlar de paràlisi, de poca iniciativa o de mal funcionament. És més senzill que tot plegat: es tracta d'acceptar que hi ha una altra dimensió temporal, i que tot plegat encaixa perfectament en les teories d'Albert Einstein. És pura física. Mentre esperem ansiosos el final apoteòsic de la legislatura i la promesa d'un nou i lluminós futur, a l'anomenada ‘societat civil’ (terme curiós: en contraposició a ‘societat política’?) només ens queda seguir reclamant un canvi de model de gestió cultural. Un model que ens permeti sortir d'aquest ritme tan lent, esmorteïdor d'iniciatives, pansidor de tremperes, que té com a únic referent les eleccions municipals. Un model en el qual els recursos puguin ser gestionats de manera molt més àgil per gent que viu a la nostra dimensió temporal: al moment, o al dia, o pensant què farem el cap de setmana. O l'administració s'adapta al ritme de la gent, o la gent s'adapta al ritme de l'administració. Què preferim? El primer pas cap aquest nou model serà el llargament reclamat ens autònom del Zorrilla (es farà realitat algun dia?). El següent podria ser l'ens autònom de l'Auditori de Badalona, però ep! Frena't! Primer s'ha de trobar un espai on construir-lo, fer un projecte, buscar diners, etc., etc. Tu demanes la lluna! Massa coses en una legislatura podria alterar les lleis de la física, i no voldríem que Einstein s'aixequés indignat de la tomba per ensenyar-nos la seva famosa llengota. |
|
Recomanem:
Publicitat: 
|
