| per anar-hi plens |
ple de gent | en moviment | fent la guitza | qui té boca... | seguint el fil | sopa de llengües |
| [Tornar al número actual] | | declaració de principis | | qui som i com contactar-hi | | descripció de les seccions | |
Jovent: molt a dir!
Roger
Sallas i Guifré Torruella, El jovent de Badalona es planteja una sèrie de problemes quotidians promoguts per la política capitalista i insolidària del nostre ajuntament. La societat espera que ens integrem seguint aquests criteris injustos. Ens venen que el futur és dels joves, però realment són els governs i col·laboradors que ens limiten el desenvolupament dins el seu model que no és ni de bon tros cap veritat absoluta immutable. Justament quan t'enfrontes a una sèrie de problemes per a poder ‘socialitzar-te' te n'adones que això no va enlloc, que s'ha de trobar una altra manera de fer les coses. Entrant en el món del lleure veiem com des d'uns anys enrere s'ha tendit a la privatització dels Casals de Joves de la ciutat. I ens preguntem: per què han de ser empreses privades les que gestionin i coordinin les activitats dutes a terme en aquests centres de trobada de joves dels diferents barris de Badalona? Gaudim d'una sèrie d'educadors en el lleure del tot capacitats i capacitades per a tirar endavant projectes propis i engrescadors, per a fomentar la participació entre els joves... Des de l'ajuntament, però, s'ha optat per la privatització, que comporta una menor llibertat a l'hora de programar les diferents activitats a desenvolupar als Casals, així com unes pèssimes condicions laborals pels educadors en el lleure. Per un altre costat ens trobem amb la cogestió dels Centres Cívics de la ciutat. Es tracta d'una gestió compartida entre l'ajuntament i entitats vinculades a aquest. Ens trobem altra vegada una coordinació i gestió centralitzades, monopolistes, gens participatives. Però, de moment, és l'ajuntament qui porta la batuta. I és des d'aquesta posició de poder i domini que es pretenen desenvolupar projectes amb cara i ulls destinant uns recursos econòmics del tot ridículs i insuficients (al voltant dels 30.000 € per les activitats anuals dels vuit Centres). ¿No seria millor que des de les associacions veïnals dels diferents barris, o des de les pròpies entitats culturals de la ciutat es fomentessin projectes propis no controlats? D'aquesta manera es generarien iniciatives interessants, actuals, de participació. Ara bé, quan es tracta d'ampliar les zones d'oci, des del gran edifici de la Plaça de la Vila es facilita la construcció de més i més locals nocturns al polígon de Can Ribó. Sembla que ens vulguin tenir a tots i totes ben controlades, com les ovelles. Ja hi ha alternatives a la ciutat impulsades pel jovent que té ganes de canviar el rumb d'aquesta societat adormida. Als exemples esmentats en els paràgrafs anteriors hi afegim la proposta de l'Associació de Músics Professionals per a fer revifar la vida musical a Badalona, que encara no ha rebut resposta. Sembla que els projectes i mobilitzacions de caire popular com aquestes tenen poca importància. Un altre gran problema del jovent el trobem en l'habitatge. Actualment no hi ha possibilitat d'adquirir algun dels pisos de la ciutat. Plantegem que el jovent treballa i estudia al mateix temps, fet cada vegada més freqüent. Això implica, normalment, un horari laboral reduït i, per tant, un salari menor (cal també afegir l'abús que normalment fa l'empresari infravalorant el i la jove per falta d'experiència). Aquells o aquelles que aconsegueixin un mínim salari (ben pocs i poques), han de destinar vora del 70% d'aquest per a pagar el lloguer del pis. Si aquestes joves són dones encara han de fer més esforços, ja que el sou que reben és considerablement inferior que un home que fa la mateixa feina. El nostre ajuntament, mentrestant, enlloc de construir o adjudicar pisos de protecció oficial al jovent, es dedica a edificar arran d'aigua (i així destruir el poc litoral que queda), erigir un port amb un fantàstic canal (zona on abans hi vivia gent) o desfigurar les muntanyes amb edificacions de tot tipus sense seguir cap pla urbanístic de futur. Només amb aquests dos exemples ja veiem que els interessos de la classe política per a mantenir-se al poder prevalen a la voluntat d'ajudar a què la ciutat desperti, es mobilitzi, creixi. No volem ser pas víctimes d'aquest sistema sedant. Ens ho deixen cada cop més clar: ‘tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres', tal i com deia l'escriptor Joan Fuster. |
||
Recomanem:
Publicitat: |