El gorg del progrés

Julià de Jòdar

Aquí no parlarem d’un ‘fondíssim gorg’ verdaguerià ni tampoc del “Gorg Blau” de Costa i LLobera, sinó més aviat d’un aiguamoll o estanyol, com alguns que s’hi troben al Maresme. Al seu epicentre, la petita fondalada del Sorral, entre el carrer del Progrés i el de la Indústria, al peu de la fàbrica del Vidre i del petit turó de pirites de la Casa Cros. Ara, no els trobareu: allà, hi senyoregen les naus industrials i els magatzems regentats per xinesos alterosos, alçats sobre els antics hortets de cap de setmana i els camps de panotxes i de sèquies i d’abocadors, coberts pel desvergonyiment institucional de Sant Roc. Era camí d´Artigas (no pas d´“Artigues”, car el nom del barri procedeix de l´indiano anomenat Artigas, que en va fer un racó de casetes colonials com les de les Amèriques andines: carrer Santiago, carrer de Xile, plaça dels Andes...). La canalla del carrer Cervantes i la canalla del carrer Guifré i la canalla del carrer Tortosa (on han escapçat miserablement les moreres que donaven de menjar els nostres cucs de seda, criats en capses de sabates foradades perquè hi poguessin respirar) es trobava en so de guerra a batallar a cops de roc vora les Vint Cases, avui a mig enderrocar per deixar pas al magne tanatori social d’un projecte de Gorg ociós i portuari, després que les famílies de tota la vida les abandonessin a canvi d’habitatges sense suc ni bruc a la Marina, no sense trencar-ne abans els lavabos i les cuines per impedir que els gitanos que vindrien rere seu a ‘okupar-les’ s´aprofitessin de la suor dels seus fronts: ai Catalina, ai Magdalena Navarro, ai Bartolo, ai Segurica, ai Salvadora, que també vau ser pobres, i, si haguéssiu viscut, no hauríeu fet aquelles destrosses, pensant en els gitanets sense sostre, vosaltres, gent honrada i generosa amb els desvalguts de la terra... Sí, la quitxalla lleganyosa, els genolls plens de crostes purulentes, les mans i els peus empanallotats dels hiverns rigorosos, jugava a flendi i a déna i al pare carabasser i al cavall fort al Campecico, i feia volar estels i guanyava o perdia pinyols de cirera i d´abracoc que foradaven les butxaques dels pantalons, prou apedaçats ja, els pobres: el gorg del progrés va acollir la mainada inconscient, camí de la desmemòria, quan, dotada ja d’una consciència adulta, no va saber exigir fer-se càrrec del barri que la va fer. Però no podia ser: ja abans, el progrés del món havia expulsat aquella mainada del gorg on va aprendre a jugar. I res no podia ser ja mai més igual. Cervells sense pàtria i mans sense ofici n’havien dictat el seu destí: servir de conillet d’índies a un nou progrés. Ja sense gorg.