 |
Expresso la meva visió i el que sé de forma directe o per testimonis fiables, en relació a la vida del meu germà Santi Soler Amigó i la seva trajectòria política fins a la dissolució del MIL. No és un panegíric del MIL ni d’en Santi, ja que hi ha molts punts en que els nostres criteris no eren gaire propers. Pel meu punt de vista no entenien la clandestinitat i això els va fer vulnerables. Ideològicament tampoc compartia el seu anarquisme, que per a mi, era utòpic .
Crec que per entendre el context en que es dona la vida política de Salvador, és molt important poder precisar l’itinerari polític i personal de les persones amb més experiència política del MIL – també per més edat- que es comporten com arrels de la seva ideologia. En els llibres i fins i tot en el film Salvador queda clar el paper que ‘El petit’ és un dels ideòlegs determinants del MIL.
En Santi va patir la poliomielitis a la primera infància . Va estar molts anys enllitat i enguixat en un corser per corregir les deformitats fins que va ser intervingut per corregir la seva desviació de columna. Posteriorment mitjançant aparells ortopèdics va tornar a caminar i a recuperar un alt grau d’autonomia. Jugàvem a Ping-pong, anàvem a la platja, va aprendre a nedar, anàvem d’excursió a la muntanya…
Com podeu imaginar, va llegir molt. També era un gran observador del que l’envoltava i bon jugador de cartes. Va aprendre molt de tàctica . També era molt sensible, romàntic i idealista, escrivia i llegia poesia. Tenia desenes de quaderns on explicava el que li passava i sentia com a diari i també tot el que aprenia., els llibres que llegia, les pel·lícules que veia…
Quan va anar a la Universitat, va estudiar Filosofia i Lletres: a primer curs anava amb la Montserrat Roig a alfabetitzar els immigrants que estaven a Montjuic, amuntegats als edificis de la Fira de Barcelona.
A partir d’aquest punt s’inicia la seva militància política definida, en el moment de la dissolució de Cristians Catalans (CC) grup en el que havia engegat la seva acció política Jordi Pujol (d’aquest partit. va néixer el FSF, Forces Socialistes Federades). Aquest era un partit de quadres,però amb una certa base obrera al Vallès i al Maresme i amb moviment universitari (UP), Universitat Popular.
Es definia com a socialista, marxista i amb pinzellades socialcristianes, admiració cap als ‘maquis’ i els anarquistes de la reforma agrària i l’autogestió. Era antidogmàtic i considerava al PSUC com a stalinista, dirigista, pactista i tots els qualificatius més horribles que us pugueu imaginar.
Altres partits de la clandestinitat eren el FLP–FOC (Frente de Liberación Popular –Front Obrer Català) d’on van sortir en Maragall i en Serra entre molts altres i el MSC (Moviment Socialista de Catalunya, els ‘músics’) amb les seves divisions: Interior dirigida per Joan Reventós, i Exterior dirigida per Pallach.
També vull referir que , a la Taula de Partits hi havia a part dels partits citats, com a antifranquista actiu, la Unió Democràtica de Catalunya (la avui famosa Unió de Durán Lleida) i el FNEC (Front Nacional d’Estudiants de Catalunya, d’on van sortir el PSAN, Terra lliure i d’altres) i en canvi no existia el PSOE a Catalunya.
Aquest era l’escenari l’any 1967. El pensament polític es nodria dels Moviments d’Alliberament (Ben Bella a Argelia, Ben Barka al Marroc, Lumumba al Congo, Fidel Castro i el Che, els països no alienats,…) Llavors El Petit treballava a la redacció de la revista ‘Promos’ revista d’economia política i a la col·lecció de llibres de’Edició de Materials’ EDIMA on s’editaven texts sobre Malcom X, Fidel, Mao, Trotsky, Vietnam. En Santi n’era el coordinador.
L’any 1968 les coses van canviar molt. L’any anterior s’havia fundat el SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona). Aquest era un instrument d’agitació. L’acció sindical i el maig de Paris va comportar radicalització.
El FOC i el MSC van quedar fora de joc de l’acció política i es van dedicar a l’acció entre els professionals, encara que de forma inconnex.
El FSF-UP va passar també la seva crisi. UP va radicalitzar-se més i va voler fer el camí ‘cap a la fundació del Partit Comunista Revolucionari’ es van constituir les CES (Comissions d’Estudiants Socialistes) que després es van transformar en CHE i CHO (Comitès de vaga d’estudiants i d’obrers) que varem iniciar la ‘depuració’ de les restes petitburgesos, al estil de la revolució Cultural Xinesa. També teníem el nostre ‘Petit Lenin’ i el nostre ‘Llibre’. Aquest fenomen es va estendre a altres grups polítics, leninització, obrerització i després extensió a altres zones del país, actuant com a ‘revolucionaris professionals’.
L’altre part del FSF es va dedicar a fer cercles de reflexió i estudi entre treballadors. Van actuar a la zona de Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma Sant Andreu i les fàbriques de la zona on les CCOO es radicalitzaven. La gent del MIL es va trobar al voltant d’aquestes lluites.
El PSUC va fer la seva escissió amb el PC(i) (Partit Comunista Internacionalista) i ideològicament va seguir un camí semblant fins arribar al PTE, passant per múltiples etapes. El PC(i) també pretenia marxar cap el Partit Comunista revolucionari de la Classe Obrera. El PSAN també va passar la seva etapa leninista.
Abans de la formació del MIL, també el Petit va estar en contacte amb AC (Acció Comunista) que pretenia ajuntar nuclis de vertaders comunistes per caminar cap el vertader partit comunista revolucionari.
Com es pot veure, una gran part de l’esquerra, cap a finals dels 60 i primers del setanta estava impregnada de leninisme i de messianisme i formada per gent entregada totalment a la lluita revolucionària.
Veig coincidències d’aquests Partits en relació a la lluita armada. Hi ha uns moments de màxima repressió policial i també de violència policial. La resposta inicial en tots els casos va ser ‘contra la violència reaccionaria de la burgesia, la violència revolucionària de les masses’.
Tots aquets grups es van plantejar, adquirir armament i fer atemptats i robatoris. Pràcticament tots es van desdir de la lluita armada, tant a nivell teòric com pràctic, abans de la formació del MIL. No és gens estrany que el MIL passés per semblants debats ideològics (organització revolucionària de lluita armada).
Estic molt orgullós de que fos el Petit, qui plantegés en primera instància, la dissolució de la organització i l’acabament de la lluita armada.
En el moment de la detenció i desarticulació del MIL, no quedaven grups que plantegessin la lluita armada, per això no és d’estranyar l’aïllament del MIL. En aquells moments, la corrent dominant era l’Assemblea de Catalunya -llibertat, amnistia i estatut d’autonomia- preparant la transició -reforma o ruptura- totes les forces democràtiques.
Hi ha gent d’avui o d’ahir, que pretenen donar diferents colors –tret del roig i negre- al MIL. El MIL era anarquista llibertari sense etiquetes de CNT, ni FAI . No era nacionalista, ni leninista ni terrorista, no eren obreristes, perquè no volien suplantar a la classe obrera. No eren un moviment d’alliberament, estaven al servei de la classe obrera i volien ajudar tant amb fons econòmic per sostenir lluita obrera com amb materials que poguessin ajudar a millorar el seu nivell de consciència.
El Petit va lluitar per l’emancipació de l’home i de la classe obrera de forma radical i treballant en l’àmbit de la formació de les persones.
Josep Soler Amigó
|
|
