Santi Soler: un badaloní, un militant del 'MIL'

Joan Zambrana

La recent estrena del film ‘Salvador’, al voltant dels últims moments de la vida i mort de Salvador Puig Antich per part de la dictadura franquista, ens portarà als que anem al cinema a  descobrir una part de ‘l’imaginari polític’ del MIL, un grup petit en el que hi destacava també un badaloní, que a la pel·lícula apareix amb el ‘nom’ de ‘Petit’ (també ‘Fede)’ i que no es altre que en Santi Soler Amigó.

No és aquest el lloc, per definir si la pel·lícula ha estat encertada (sota quins criteris: estètics, ètics, històrics...?), i si reflecteix l’esperit ‘autèntic’ del MIL i dels seus militants en general. En tot cas apuntar, que al respecte, hi ha una certa polèmica que deixo servida com a ‘rum-rum’ per aquells que tinguin curiositat per conèixer més detalls.

De tota manera, i en aquesta línia d’ampliar el camp del coneixement al voltant del MIL  si que m’agradaria recomanar-vos el llibre de l´historiador Sergi Roses, ‘El MIL: una historia política’ (alikornio ediciones – Barcelona 2002), per ser una font fonamental i rigorosa en la coneixença del MIL i del moviment obrer autònom que es va desenvolupant als últims anys de la dictadura franquista.

Per part meva, aquesta petita intervenció a la revista digital ‘La Guitza’, es d´un altra caire. De fet, tan sols vull expressar ‘mínimament’ allò que caracteritzava al MIL, les seves idees-força i sobretot destacar que a Badalona, va néixer i va viure bona part de la seva vida en Santi Soler, una de les ànimes del MIL, considerat per alguns historiadors com un del seus principals ‘cervells’.

Fent una breu síntesi de la seva biografia, en Santi Soler va néixer a Badalona el 13 d´agost de 1943, en una coneguda família de la nostra ciutat. Va estudiar a Barcelona a les Facultats de Filosofia i Lletres i Periodisme i ben aviat va començar a militar en grups de l’oposició antifranquista d’esquerres, de clar contingut anticapitalista (‘Forces Socialistes Federals’ i ‘Acción Comunista’) fins a finals dels anys 1960 a les zones de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma.

La descoberta i coneixement de les grans diferencies socials, entre rics i pobres (allò que sintetitzant anomenen ‘classes socials’ i més exactament la lluita entre burgesos i proletaris), arrelarà fortament i ja per tota la vida, en la consciència d’en Santi per intentar superar aquesta divisió injusta.

Fruit d’aquesta preocupació en Santi Soler va començar a posar en practica una de les seves grans inquietuds en aquells moments de formació universitària. Així va iniciar una col·laboració pedagògica que es reflectia en donar classes a obrers sense recursos perquè tinguessin mitjans de coneixença i elements crítics en torn de la societat en la que malvivien.

L’existència a Badalona d’una escola per obrers sense mitjans va fer possible aquesta tasca. El nom d’aquesta escola-academia era ‘Dicayos’ i estava situada al carrer Francesc Layret, a la antic edifici de Correus de Badalona. En Santi va començar a fer de ‘mestre’ uns anys després de la seva obertura i va estar-hi al voltant de quatre anys exercint tasques pedagògiques vàries.

D’aquesta època és també la seva activitat dins el ‘Cine-Club Studio’, una de les seccions que tenia el Museu de Badalona i que va ser un dels llocs de referència per ajuntar les opcions crítiques en contra de la dictadura franquista, triant pel·lícules de fort contingut social.

Al mateix temps, en Santi Soler va treballar i va ser el coordinador de l’Editorial Edima i de la revista ‘Promos’, especialitzades en la divulgació de les lluites antiimperialistes d’arreu del món, contra l’expansionisme capitalista, així com de biografies de polítics revolucionaris antiimperialistes (Malcom X, Ben Bella, Trostky).

La seva inquietud per seguir exercint de ‘mestre’ el va portar a Sant Adrià. Dins l’annex d’una esglèsia d’aquesta vila es va crear una ‘Escola Social’ que tenia forts continguts teòrics per l´autoformació obrera.

És a la parròquia de Sant Adrià, on coneixerà els primers grups d’obrers que posteriorment formaran els ‘Grupos Obreros Autónomos’ (GOA) i dels que destaquem en Manolo Murcia i en José Antonio Diaz. En Santi, va tenir, als inicis, una bona connexió en forma de col·laboració teòrica i política, que desprès es va trencar amb el inicis del MIL com a grup ja format.

D’aquesta època és també una de les seves primeres intervencions escrites, juntament amb l’Ignasi Solé Sugranyes, tots dos antics militants d’Acción Comunista (AC), al voltant de la realitat obrera i política del moviment obrer barceloní. El text aparegué sota el títol ‘El movimiento obrero en Barcelona’ i està datat entre finals del 1969 i principis del 1970. Aquest text tenia continguts força crítics amb la major part del grups polítics antifranquistes de Barcelona, sobretot en les seves formes d’organitzar-se i en la ‘utilització’ avantguardista de les lluites obreres.

Estem encara amb una fase de pre-formació del projecte MIL en la que s´estan configurant les reflexions i forces que els empenyeran a donar el pas que posteriorment els farà actuar com el grup  ‘atípic’ que van ser.

L’aparició del MIL-GAC (Movimiento Ibérico de Liberación- Grupos Autónomos de Combate) com a grup es produeix a començaments de 1972 i la seva fi com a grup va ser a l´agost de 1973 amb una reunió a França, on decideixen la seva autodissol.lució. Estem parlant doncs, d’un grup de vida curta però força intensa, que si bé no tenien cap pretensió de ser un grup que exercís el proselitisme, ben aviat serien coneguts pel seu intens activisme, tant ‘expropiador’, com de publicació de textos i fulletons.

Per conèixer la importància de Badalona en l´inici i desenvolupament del MIL, és necessari que diguem, com a dada a ressaltar, que les primeres reunions dels components del MIL es van fer a la nostra ciutat. Concretament al pis on en Santi Soler vivia al carrer Rector nº45-47 1º2ª al bell mig de la nostra Baetulo. Posteriorment en Santi i el MIL, ja amb una situació de clandestinitat rigorosa van traslladar-se a Barcelona, vivint en pisos diferents fins que van ser detinguts per la policia, al setembre de 1973.

Per definir que era el MIL, voldria que fos el mateix Santi Soler qui ho fes. Amb un article aparegut a la revista catalana ‘El Món’ el 15 de març de 1985 ell ho va identificar de la següent manera:

‘El MIL no va néixer amb la voluntat de lluitar solament contra el franquisme perquè la dictadura no va ser el seu detonant. L’ objectiu de la seva lluita era ‘el Capital’. En totes les seves formes. El MIL negava tota classe d’organització. En tal sentit solament admetia la organització de tasques, però mai de forma permanent.
La majoria del seus integrants eren persones amb antecedents de militància política que negaven, en nom de l´autoritarisme, el partit i el sindicat. La intenció inicial, doncs, era no forma part d´aquest ‘rol’. La aparició del MIL no té cap sentit si no és en funció del moviment obrer revolucionari de Barcelona als primers anys setanta. L´horitzó de la seva lluita era l’auto-organització del proletariat i l´eliminació de qualsevol dirigisme partidista o sindical de les organitzacions obreres...’  

Aquesta definició és força clara, però hauríem de dir, que aquestes idees, en el moment en el que s´estaven afirmant suposaven nedar contracorrent dins el ‘modus vivendi’ de la major part de l’antifranquisme.

Com diu el tall de l’article la seva funció bàsica era la lluita contra el capitalisme i en contra de la divisió classista de la societat. Això suposava afirmar que no era un grup que sols buscava ‘llibertats democràtiques’ (de l’estil de ‘llibertat, amnistia i estatut d’autonomia), sinó que volien acabar amb la dictadura del capital i volien una societat en la que els treballadors gestionessin la societat de forma autònoma (autogestió generalitzada, consells obrers, etc).

Aquestes idees suraven amb força després dels diversos aconteixements del Maig del 1968 arreu del món, sobretot dels que provenien de la veïna França, encara que al nostre país aquestes idees eren minoritàries i l’antifranquisme majoritari estava molt lligat a un marxisme-leninisme de caire força autoritari.

Dins dels objectius del MIL, dos d’ells eren els que bàsicament els agrupaven. El primer i més important seria la solidaritat econòmica als obrers que estaven en lluita en contra del capital; el segon seria la traducció i publicació posterior de textos de contingut revolucionari (de marxisme heterodox i de neo-anarquisme principalment) que servís com una ‘eina teòrica’ en la cerca d’una societat nova sense amos, ni cap mena d’explotació.

Aquesta intervenció teòrica estarà agrupada amb les ‘Edicions Maig del 37’ i amb una revista, de curta aparició que es denominarà ‘C.I.A.’ (Conspiración Internacional Anarquista) i de la qual tan sols sortiran dos números.

El mitjà que van elegir per aquestes fites, és el que en certa manera els va fer ‘famosos’, ja que es van convertir en un grup que va realitzar una bona pila de ‘expropiacions’ (bàsicament atracaments a sucursals bancàries) per intentar finançar les tasques que ja hem explicat anteriorment.  Moltes d’aquestes ‘expropiacions’ van ser realitzades a la ciutat de Barcelona, però també algunes d’elles van ser executades a les zones de Badalona i Mataró.

Aquesta dinàmica ‘expropiadora’ els va portar a ser força buscats per la policia franquista i ha estar tractats per una part de la premsa de l’època com ‘gansters’, sense voler donar informació de les seves clares motivacions polítiques.

L’autodissolució del MIL, es produirà l’agost de 1973 després d’adonar-se que estaven amb una dinàmica aïllant que no els afavoria en els seus objectius d’estar al costat del moviment obrer autònom i revolucionari.

El que després va passar es el que ha estat més conegut: detenció de la major part dels militants del MIL al setembre de 1973 després d’un últim intent d’atracament bancari a Bellver de Cerdanya. Dins d’aquesta redada i en un intent de detenció d’alguns d’ells a Barcelona és quan es produeix un lluita entre policies i membres del MIL, amb la mort accidental d’un policia.

L’estat franquista declarà penes de presó força llargues per a la major part de membres del MIL i tres penes de mort, que finalment quedaren en una per aquell que consideraven l’autor material de la mort del policia franquista, és a dir, per Salvador Puig Antich, que va morir assassinat a ‘garrot’ el 2 de març de 1974.

A partir del mateix moment de la coneixença de les penes de mort imposades per la justícia franquista fins al moment de la mort d’en Salvador Puig Antich es van produir força mostres de solidaritat i jornades de lluita, fonamentalment organitzades per grups d’ideologia llibertària i d’extrema esquerra, que no van poder canviar el curs fatal dels aconteixements. Bona part d’allò que diríem l’esquerra (avui) institucional, no va estar massa activa en la defensa i solidaritat d’aquests lluitadors.

En Santi Soler, va ser detingut com la majoria de membres del MIL al setembre de 1973 i estarà a presó fins que sortirà al setembre del 1975.
Posteriorment després de la mort del Dictador, en Santi, va exercir amb regularitat tant la seva funció periodística, com la de teòric i analista d’un nou moviment llibertari que s’estava conformant. Així va formar part del col·lectiu de la revista contracultural i llibertària ‘Ajoblanco’ i també va col·laborar a la primera etapa de la revista cultural i teòrica d’esquerres ‘El Viejo Topo’, i d’altres com ‘Punto y Hora’, ‘El Món’ i ‘El Temps’.

Així mateix va formar part del col·lectiu que coordinava en Ramon Barnils on va ajudar a que ‘Solidaridad Obrera’, periòdic de la CNT de Catalunya, tingués una forta tirada en un moment en el que l’anarcosindicalisme català va tenir un ressò important al nostre país (1976-1979).

Seguint la petjada del MIL, l’Oriol Solé Sugranyes, el 6 d´abril del 1976, va fugir de la presó de Segovia, juntament amb diversos presoners polítics bascos  i va ser assassinat per la Guardia Civil quan estava a punt de passar la frontera espanyola en direcció cap a França.

Aquesta fuga de presoners polítics a principis de la ‘transició’ també va ser reflectida en una pel·lícula que l’lmanol Uribe va dirigir al any 1981 amb el títol ‘La fuga de Segovia’ i en la que l’Ovidi Montllor feia el ‘paper’ de l´Oriol.

De la reflexió d’aquesta fase ‘transicional’ i ‘postfranquista’ en Santi Soler va escriure   dos llibres en els que expressava bona part del seu ideari polític. El primer es va dir ‘Lucha de clases y clases de lucha’ (Anagrama, 1978) i el segon ‘Marxismo: señas de identidad’ (Libertarias, 1981).

Fent un tall al temps i ja passats un bon grapat d’anys, concretament al març del 1999 i per iniciativa del CEDALL (Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari) es va fer un acte de suport a La Cooperativa La Moral amb el títol ‘25 anys sense Salvador Puig Antich’ en el que hi van participar Joan Soler i Amigó, Dídac Piñero, Pep Mita i Joan Zambrana. A l’acte, força concorregut, van assistir-hi tant les germanes d’en Salvador Puig Antich com el mateix Santi Soler. En Joan Soler i Amigó, germà d’en Santi Soler, va reflexionar al voltant d’aquells moments històrics i també va llegir un text d´en Santi recordant als companys caiguts.

L´última intervenció escrita que en Santi Soler va fer poc abans de morir l’abril del 1999, va ser el pròleg i la correcció del llibre ‘La alternativa libertaria-Catalunya 1976-1979’ (Edicions Fet a Mà, Badalona, 2000) del que us està escrivint.

Ja per acabar, m’agradaria fer una reflexió personal en torn d’allò que pot quedar de l’esperit d’en Santi per ús de ‘les noves generacions’. Al meu entendre crec que seguiria insistint en una cerca d’eines teòriques i pràctiques (sense caure en mimetismes històrics ni passats ni presents) que fossin útils per acabar amb les diverses màscares de domini i explotació que el capitalisme segueix encara generant (aquí a Catalunya i arreu del mon...).