L'Anís del Mono

Margarida Abras

Després de més d’un segle i quart, l’Anís del Mono ha arribat als nostres dies gaudint de bona salut: es continua produint a la fàbrica de Badalona (ara propietat de l’empresa Osborne, SA), cosa que vol dir que és econòmicament viable, i el pas del temps no li ha fet perdre l’enorme prestigi que va adquirir gairebé des dels mateixos orígens.

La història de l’edifici es remunta al 1880, quan els germans Josep i Vicenç Bosch Grau van demanar permís a l’Ajuntament per tancar un terreny que tenien entre el carrer d’Eduard Maristany i la platja, en una zona que en aquells moments ja s’estava configurant com una franja destinada a indústria, un ús que va mantenir fins a l’últim quart del segle XX i del qual la fàbrica de l’Anís és ara un dels pocs testimonis que queden. L’edifici es va anar ampliant amb el pas del temps i, gràcies a la conservació d’alguns espais amb valor històric, com són l’arxiu, el despatx de Direcció i, sobretot, la sala de destil·lació, avui forma part del Catàleg del Patrimoni badaloní i el Museu de la ciutat hi organitza visites guiades.

Encara més antiga és la història de l’anís. Va ser a final de la dècada dels anys 1860 que es va començar a produir al carrer de la Soledat, al costat del domicili dels Bosch, fins que l’èxit de l’empresa els va empènyer a traslladar-se a la platja. L’anís no era, però, l’únic licor que feien, ja que durant un temps van fabricar una considerable varietat de begudes alcohòliques, però es van anar abandonant per centrar-se en l’anís, el més sol·licitat i, ja des del principi, el producte estrella de la casa.

Si l’interès per l’Anís del Mono és tan elevat des del punt de vista històric i patrimonial és, en bona part, gràcies a les troballes comercials innovadores de Vicenç Bosch, que es va fer càrrec de l’empresa en solitari després de la mort del seu germà Josep, el 1897. Repetirem aquí algunes de les iniciatives més celebrades: l’embotellat de l’anís en una ampolla adiamantada (copiada de l’envàs d’un perfum adquirit a París), que van imitar la majoria de les altres marques; la convocatòria del cèlebre concurs de cartells que va guanyar Ramon Casas el 1898 amb la imatge de la chula i el mono que encara avui s’utilitza o la construcció d’un quiosc a l’estació de Badalona, que va ser dissenyat el 1896 pel cèlebre arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Fins i tot la tomba de Vicenç Bosch, signada per l’arquitecte badaloní Joan Amigó, destaca per la seva bellesa exuberant, emmarcada dins l’estil modernista.

Un capítol a part, és el de l’etiqueta que, amb alguna variació, es remunta a l’època dels germans Bosch. Hi ha qui, en la cara del mono, hi ha volgut veure una caricatura de Darwin, cosa que unes vegades s’ha interpretat com una defensa de la teoria de l’evolució formulada per aquest naturalista i simplificada amb la idea que “l’home ve del mono”, cosa aleshores molt mal vista per l’Església i per la bona societat, i altres vegades, s’ha interpretat justament al revés, o sigui com una burla contra Darwin. És també possible, com afirma la família Bosch, que tot plegat no tingui res a veure amb el científic i que la semblança sigui purament casual. S’ignora qui va dissenyar l’etiqueta i és molt possible que no arribem a aclarir mai l’enigma últim del seu significat, però, mentrestant, el tema ha fet vessar rius de tinta i ha tornat encara més apassionant la història d’aquest anís que, nascut a Badalona, manté la seva fama arreu del món.