 |
Anant cap a casa passo pel carrer Sant Ignasi de Loiola, ha nascut una nova plaça i un munt d’habitatges. Més tard caminaré pel carrer dels Arbres, allà ha mort un edifici. I creuant Martí i Pujol m’hauré quedat sense cantonada…
Es fa estrany. La ciutat dormitori prepara més llits pels qui no sàpiguen on descansar -la capital diuen que és cara i estressant-. Cal estar a punt, tot són canvis.
Canvis… No deixa de sorprendre’m que al carrer del Mar encara hi trobo uns cabells llargs i grisos que em complauen amb una cançó optimista a la ràdio, aixequen la mà demanant caritat i em diuen “niña bonita” quan em vaig apropant. A Canonge Baranera segueixo trobant-hi l’únic teatre de la ciutat on arriben espectacles professionals de qualitat, hauríem d’estar agraïts. A la plaça de l’ajuntament, el Picarol continua comprant pel.lícules que han tingut gran èxit als Estats Units, sempre vetllant per la nostra satisfacció. L’oci nocturn encara té la Carpa com a principal accionista, qui millor per omplir les nostres nits de ‘glamour’ plàstic i altres exquisides banalitats dignes de la mateixa superfície…?
Amics i coneguts de la ciutat andalusa on ara resideixo em conviden a visitar el lloc on ells van néixer. Jo, en mostra d’agraïment i d’amistat recíproca, també voldria convidar-los a Badalona. Però em pregunto què els podré ensenyar després del Museu de la ciutat, l’Anís del Mono i algun altre premi de consolació. Hauré de recórrer a la capital? Assumir la meva condició de FILLA DE LA CIUTAT DORMITORI? Hauré de somiar eternament, seguir dormint mentre camini per aquests carrers?
Potser, quedant-nos sota els llençols, la idea d’una Badalona onírica i surrealista sembla fins i tot atractiva pels qui no la coneixen. Creure que la nostra és una ciutat plena de pinzellades Dalinianes seria deliciós… i en canvi són les obres de Paul Delvaux les que em recorden aquests carrers. Estic cansada de somiar.
Rosa Carbonell
|
|
